El sentit de ciutat està molt vinculat a la festa comú que exhibeix unes arrels profundes i enalteix el valor de la convivència.
Si una ciutat és molt més que un conjunt d’edificis situats en una coherència discutible, la projecció de la festa genera la complicitat d’un fet identitari necessari per qualsevol ambició de futur.
L’escenari de la Magdalena d’enguany no pot sostraure’s de les derivades de la crisi, dels maldecaps de les famílies, de massa angoixes, però és ben certa l’ urgència de trobar espais d’esbargiment on allò que ens identifica com a persones estiga per damunt de les conjuntures econòmiques.
Probablement els pressupostos festius públics i privats cauran estes festes. Tanmateix, diumenge camí de l’ermita de la Magdalena pensava que el cor nuclear de les festes de Castelló no depèn en qualsevol cas, del rebut financer. El carrer, la paraula compartida i l’amistat és la llum de la festa.
La romeria com riu immens de castellonencs és la plasmació del desig de fer coses junts, de saber que hi ha alguna cosa més que l’individuo.
El valor extraordinari de la convivència només es valora adequadament, quan es trenca.
En l’exercici de les responsabilitats cal actuar en defensa dels interessos generals i d’acord amb les normes d’un sistema que exigeix la fiscalització, el debat, la confrontació legítima d’idees, la competència productiva però tampoc cal tindre por a examinar la vida des d’un ample i divers camp de cohesió.
La festa ha d’unir, ha de posar en solfa l’arquitectura d’ una convivència que ens fa créixer també com individus que solitaris, sense sentit de poble, perdem una part de la nostra existència.
Viure la festa, és senzillament, viure.
Ximo, a vore si escrius més sovint i ens parles de les teues impressions sobre la trama que s’ha destapat sobre l’honorable.
un abraç